El nou president de la RFA Gauck: Racista, repressor i ex agent a la RDA

Eleccions ‘lliures’ a l’estil alemany: Els caps dels cinc partits parlamentaris més grans de la RFA, la Canceller Federal Angela Merkel, com a cap de l’Unió Cristianodemòcrata (CDU), el president de l’opositor Partit Socialdemòcrata (SPD), Sigmar Gabriel, la portaveu del també opositor partit dels Verds, Claudia Roth, el cap del liberal Partit Lliure Democràtic (FDP), Philipp Rosler, aliat de Merkel al Govern Federal, i el president de l’Unió Social-Cristiana (CSU), germana regional a Baviera de la CDU, Horst Seehofer han acordat l’elecció de Joachim Gauck com a nou president de la RFA. L’únic partit parlamentari no convidat a aquest “càsting” del nou president va ser l’opositora L’Esquerra (Die Linke). Gauck succeirà Christian Wulff, qui va renunciar la setmana passada després d’un escàndol de corrupció durant el seu temps com Ministre president de l’Estat Federal de Baixa Saxònia.

És la segona vegada en dos anys que s’ha de convocar l’Assemblea Federal, l’instància que elegeix el cap d’estat alemany. El 2010 va renunciar Horst Köhler després d’una onada de crítiques des dels partits conservadors per les seves declaracions sobre la guerra a l’Afganistan. Köhler, anterior director del Fons Monetari Internacional, havia confessat que les tropes alemanyes al país islàmic defensaven també interessos econòmics. Amb aquestes declaracions va trencar l’esquema propagandístic de gairebé tots els partits alemanys -o espanyols- que negaven que a l’Afganistan es desenvolupés una guerra i van afirmar que les tropes alemanyes allà defensaven els drets humans.

Com successor de Köhler la CDU/CSU i el FDP van presentar al llavors Ministre president de Baixa Saxònia i coreligionari de Merkel, Christian Wulff. Va ser elegit només per escassa majoria en la tercera volta electoral, mentre l’SPD i Els Verds ja llavors havien presentat a Joachim Gauck. Wulff es va convertir així en el President Federal més jove de la història alemanya, però ara ja és el de mandat més breu de tots els presidents.

El començament de la fi del mandat de Wulff va començar el desembre de l’any passat, quan el diari sensacionalista Bild va començar a publicar detalls sobre les relacions privades de Wulff amb empresaris durant el seu treball al capdavant del govern regional de Baixa Saxònia.

Segons les informacions publicades, Wulff gaudia de crèdits barats, invitacions a hotels de luxe i vols gratuïts. El tema s’agreujàsencara més quan Wulff va intentar bloquejar la publicació d’aquestes relacions comercials, il·legals segons les lleis vigents per a membres de governs alemanys. Amb aquest propòsit va trucar al mòbil del redactor en cap de Bild, Kai Diekmann, amenaçant-lo amb “una guerra” i un judici contra el periodista responsable. Bild i la majoria dels altres diaris alemanys ho van considerar una violació de la llibertat de premsa pel representant més alt de l’estat alemany.

La setmana passada, després de noves acusacions, la fiscalia alemanya va sol·licitar davant el parlament alemany l’aixecament de la immunitat jurídica de Wulff per poder iniciar investigacions per corrupció. Com a resposta a aquesta sol·licitud, única en la història alemanya, divendres Wulff va anunciar la seva renúncia del càrrec.

Immediatament, els caps dels partits parlamentaris -menys Die Linke- van començar a buscar el seu successor. Al principi, Merkel pretenia evitar que Gauck es presentés de nou com a candidat, com ho van proposar de seguida l’SPD i Els Verds, perquè això significaria un èxit amb retard per l’oposició parlamentària que l’havia promogut ja l’any passat. No obstant això, els favorits de Merkel van rebutjar l’invitació a la seva candidatura. Diumenge, el FDP es va destacar com a primer partit de la coalició governamental en donar suport a Gauck, trencant així el consens del gabinet. Per evitar una crisi del Govern, la CDU i CSU van acceptar llavors forçats a Gauck com ‘candidat únic’ dels partits parlamentaris, amb el rebuig de Die Linke.

Die Linke no es va pronunciar oficialment sobre el candidat dels seus competidors. No obstant això, com a comentari personal, la diputada Sevim Dagdelen va escriure a Facebook: “L’SPD i Verds converteixen a un ajudant de racistes en President, mentre parlen d’antiracisme. Són una banda d’hipòcrites! Amb la promoció de Gauck GSE desviaran les coordenades de la república molt a la dreta: a favor del populisme dretà i el racisme, la marginalització, la guerra, i la ridiculització de les protestes socials”.

La diputada es referia així a declaracions de Gauck com la defensa de Thilo Sarrazin, un polític i ex banquer que havia publicat l’any passat un llibre racista, calumniant a immigrants a Alemanya. Per a aquesta obra, Sarrazin no només va rebre el suport de conservadors de dreta i de neo-nazis, sinó també de Gauck qui el va elogiar com “autor amb coratge”.

Per als partits que ara el presenten com el seu candidat, Gauck és sobretot l’ex pastor evangèlic a la República Democràtica Alemanya qui, a partir de la Reunificació, va esdevenir el cap de l’administració de les actes del Ministeri de Seguretat d’Estat (MfS o Stasi). Amb aquests documents, de qualitat dubtosa, Gauck va promoure campanyes de desprestigi contra polítics d’esquerra per la seva suposada pertenència a l’Stasi.

No obstant això, el passat del mateix Gauck ha de quedar a l’ombra, segons Merkel, Gabriel i els seus aliats.

En un diari del Partit Comunista Alemany (DKP), la periodista Erika Beltz va recordar que durant la RDA el mateix Gauck mantenia intensos contactes amb l’Stasi i gaudia de privilegis per aquestes bones relacions. Així, els seus fills van poder emigrar sense problemes cap a Alemanya Occidental, i ell mateix també podia creuar freqüentment la frontera entre els dos estats alemanys. Com va informar la revista Der Spiegel a l’estiu de 1990, setmanes abans de la Reunificació alemanya, Gauck podia ocupar-se durant hores de les seves actes personals de l’Stasi’ a l’arxiu municipal de Rostock, cosa que, segons el llavors ministre de l’Interior, Peter Michael Diestel, va ser “clarament il·legal”. No se sap si llavors podia manipular les informacions arxivades. En tot cas gaudia d’un privilegi que no tindrien més tard les víctimes de les campanyes de la seva administració federal dels arxius de l’Stasi.

Quan el 2004 desenes de milers de persones es van manifestar cada dilluns contra la reforma del mercat laboral, promoguda pel llavors govern SPD-Verds del Canceller Gerhard Schröder, Gauck va atacar als manifestants com “ximples que van oblidar l’història”. S’havia enfurismat perquè el moviment de protesta havia triat com a data de les seves concentracions el mateix dia de la setmana que, com al 1989, el moviment opositor a la RDA.

El President Federal és formalment el representant més alt de la República Federal d’Alemanya. No obstant això, no té un veritable poder polític a part de fer discursos i signar lleis. El tria l’anomenada Assemblea Federal, una instància que només es reuneix per a aquest propòsit i que es confirmada pels diputats del Bundestag, la cambra baixa del parlament alemany, i pel mateix nombre de membres elegits pels parlaments regionals.

Erschienen am 20. Februar 2012 auf Sirius